FITXA TÈCNICA
Olga Ábalos– flauta i veus / Frank Rudow– bateria / Diego Calderón- baix / Borja Duñó– veu, guitarra i piano.
REPERTORI: 1.- #1 / 2.- BENJAMÍ / 3.- SEMPRE RONDINANT / 4.- ARA QUE FA DIES / 5.- LOFT / 6.- LAIA / 7.- PORCS / 8.- TALMENT / 9.- PUCES /n 10.- NEGRE / 11.- LA NOIA+ / 12.- JO NO HO VEIG / 13.- TOTHOM TÉ (+ 2 versions finals: “The One I love” de REM i “Yard of Blonde Girls” d'Inger Lorre).
I en la calor d’aquest instant
Tancaré els ulls i oblidaré
Que fa un moment tenia vint anys
(Benjamí)
Per no haver de sentir més crits
Dins el meu cap, dins el meu cap
(Benjamí)
Que agafen aire
I se me’n duen cap al fons de
L’oceà
(Loft)
La presentació instrumental del primer tema [#1] va ser una bona forma d’acollir als oients. Atmosferes amb l’eco del bateria, i el Borja tocant el piano (no se sentia prou) amb una sonoritat entre un Chaupin sedat amb narcòtics i un Honky Tonk de martells humits. Va ser un gran tema, entre decadent i paisatgístic, i si algun retret se’ls pot fer als músics és que l’esperit d’aquesta intro no contagiés suficientment la resta de repertori. Després van venir alguns temes com Benjamí (extraordinari) però encara no estaven prou calents i es notava. A mida que s’acomodaven, les cançons es manifestaven amb més visceralitat. Un bon moment va ser el d’una cançó on el Frank feia sonar el plat amb una d’aquestes baquetes amb bola de feltre (crec). Les cançons, aleshores, van començar agafat cert to atmosfèric interessant.
El món és com jo vull
Perquè hi ets tu
(Laia)
No sé si ho tenien al cap, però les cançons que més em van agradar, respiraven cert aire Velvet Underground: la veu del Borja sonava més aviat aguda, tensa a moments, fins i tot crispada, i això introduïa una tensió al so molt apropiada. A cançons com [Laia], per exemple, excel·lent, servia per equilibrar el to emotiu de la cançó. El so de la guitarra de caixa, que com totes les guitarres de caixa no tocades per fanàtics, es caracteritza per una corda de sol que mai afina del tot, també imprimia un caràcter especial al so del conjunt. Accentuat a més per l’efecte atmosfèric de la Reverb (o Delay; no ho vaig veure bé). Alguns arranjaments de guitarra eren més elementals, marcant el ritme amb corxeres, altres més insòlits i aguts; per exemple, la cançó que va fer el Borja a la guitarra amb unes evolucions angelicals, fantàstiques (crec que improvisades) per l’Olga Ábalos. El fet d’haver mig improvisat el concert també va afavorir un tipus de bateria efectiva, clara i contundent, on les marques dels canvi, venien més marcats a través d’accents i jocs de dinàmica, que no pas amb la proliferació de figures rítmiques. Això, també imprimia al so general, certa austeritat elemental.
Vine amb mi
[...]
Tots ben coberts de merda
Els porcs lluiten a l’era
I tu i jo a la finestra
Deixem que es matin sols
(Porcs)
Què més dir? El concert va anar a en ascens. Recuperant, poc a poc, l’esperit de [#1] a mida que s’escalfaven i per tant, trobant el to adequat per a cada cançó. Cap a tres quarts de repertori, la cosa fluïa perfectament i ja havien trobat la veritat anhelada. També és cert, que de tant en tant, es despistaven; però aleshores, el Borja ens recordava que no havien assajat i deia totes aquestes coses que sempre diem els músics per fer-nos disculpar les errates. En honor a la veritat, les errates o despistes, alguna baixada d’intensitat també, no molestaven perquè el lloc era l’adequat. Per fortuna no estàvem al Palau de la música ni a l’Apolo, sinó a un lloc recollit i petitó, amb parets de totxo (crec) i ple de gent expectant. Sonava a veritat fresca, mig despentinada i tant és així que no vaig sortir a fumar al carrer fins que no es va acabar el concert. Un plaer.
Ramon Faura
(fotografies de David Carmona)