Un veritable luxe

Roger Roca, guitarra i veu
Raül Fernández, guitarra i teclat
Ricky Falkner, baix
Oriol Roca, bateria
Dimarts, 26 de maig, 20.45h
Robadors 23
Aforament complet

Nova cita a Robadors 23 amb un crític musical que, seguint les normes del joc, havia d’enfilar-se a la tarima i canviar la seva posició habitual d’espectador atent i analista per la de músic. Una distància diferent i un protagonista que aixecava la ma amb els trets de Roger Roca (director del programa del C33 “Sputnik” i redactor de publicacions com Rockdelux, El Periódico de Catalunya i Jaç). Però el Roger, com ell mateix explica amb un fi sentit de l’humor en un escrit publicat en aquest blog, no era la primera vegada que trepitjava un escenari. Ell va ser un dels tres guitarristes de la formació catalana élena, reactivada ara amb el disc “Un café, setanta matins”, i gràcies a la remor del grup va poguer arribar a tocar a festivals com Benicàssim o el Primavera Sound. Inactiu des de la seva marxa de la banda, va preparar un repertori eclèctic i disfrutable pel seu concert de retorn al Robadors 23. I es va saber acompanyar d’una banda esplèndida: a l’esquerra,

el baix de Ricky Falkner (músic i productor que figura en els crèdits d’algunes de les formacions més estimulants del moment dins del pop, el rock i, fins i tot, el folk d’aquí); a la dreta, la guitarra i el piano de Raül Fernández (antic component d’Élena i avalat pels seus treballs signats sota el nom artístic de Refree) i, al fons, la bateria d’ Oriol Roca (germà del periodista i un músic de jazz amb una sòlida reputació). Així, quan el Roger va declarar que “era un veritable luxe poder tocar amb aquests músics”, era inevitable no assentir amb el cap i brindar per aquesta afirmació. Ells van fer de coixí, galop i abric del’improvisat “líder” en una vetllada que va iniciar-se valenta amb el “1929”, del saxofonista bilbaí gorka benítez. El grup rodava segur i el periodista- músic es va exhibir com un elegant guitarrista, precís i contingut, sense estridències o atacs innecessaris. I de Gorka Benítez al guitarrista, productor i compositor de Manacor Joan Bibiloni. Roca va voler recuperar una de les millors cançons del reivindicable “Brut” (1994), “Mirant la lluna”. Per la seva primera intervenció vocal, va apostar per una solució que mantindria durant la resta de pecescantades: deixar la veu en un segon pla, sense forçar-la, com si fos un instrument més que no agafava mai un protagonisme principal. Una intel·ligent solució que va seguir a “Los ángeles”, esplèndida composició de Sr. Chinarro, un artista que, com va confessar el periodista en una divertida introducció, havia redescobert feia poc i creia que valia molt la pena. Després, “Eclipse”, de Charles Mingus, va enfilar el concert un cop més cap a terrenys jazzístics on es notava que la banda d’acompanyament caminava decidida i estimulada per la subtil bateria d’Oriol Roca."waltz # 2 (xo)”, d’elliot smith, va significar un emotiu punt d’inflexió. Més que rés perquè era la peça que Raül Fernández emprava per fer les proves de so amb élena. Còmplice aclucada d’ulls a temps passats entre Fernández i Roca i una interpretació respectuosa del tema.

“Guillian was a horse”, de Damien Jurado, va ser la penúltima partitura de la nit. També va ser un dels moments més aconseguits a nivell climàtic amb un tram final on Raül Fernández va propulsar la cançó amb el piano i el grup va endinsar-se orgullós en un vigorós honky-tonk. Després de la cavalcada, el grup es va acomiadar amb un “Being Boring”, dels Pet Shop Boys, convertit per l’ocasió en un mig temps de clau folk-pop i amb un ronroneig ideal per veure com es baixava un teló imaginari.

A l’inici del concert, Roger Roca va assegurar que li hauria agradat haver tocat alguna composició pròpia, però que només tenia una a mitges i no havia arribat a temps d’acabar-la. Potser després d’aquesta experiència, s’anima i accepta el repte d’acabar unes quantes cançons. Hauria de fer-ho, ja té la banda i el verí que li queda a un quan ha acabat de tocar en directe costa molt de desaparèixer. Molt...

Dimas Rodríguez
(fotografies de Joan Cortés i Francesc Garreta)