Crítica de Fantasmes!

FANTASMES

Versions de Daniel Johnston adaptades al català

Robadors 23

25/02/11

Passejo pel carrer Robadors del Raval de Barcelona i entre piropos de putes de diverses procedències i perfils estètics m’en vaig a fer de crític a un concert de crítics que faran de músics versionant cançons d’un cantautor esquizofrènic ianqui adaptades al català. Podria ser una bona intro.

El local és petit i acollidor i disposa d’una bona oferta de crestes i “pintxos” artesanals a bon preu. M’envolten unes parets plenes d’història i curtides de fer ressonar les notes d’una col.lecció de nits mítiques de jazz. Al fons de la sala, tres crítics musicals, vestits per l’ocasió, despleguen contents una sèrie d’instruments i pedals d’efectes per tot arreu on poden del petit escenari, orgullosos de tenir ocasió de lluïr aquest tipus de joguines que els músics i melòmans sovint acumulem malaltissament.

Bromes: “tu ets el crític que ens deixarà a caldo?” “ui, tindràs la oportunitat de venjar-te de tots els crítics alhora”.

Malauradament no vaig poder.

La sala s’anava omplint fins a la bandera mentre Jordi Nopca (veu,casio, pandareta), Albert Girons (guitarra acústica, mandolina i piano-amb-la-tapadora-posada) i Dimas Rodríguez (guitarra elèctrica, lapsteel i molts pedals d’efectes) abandonaven la pell de crític musical per convertir-se en músics somrients i sospitosament segurs d’ells mateixos. Sí és cert que n’Albert i en Dimas de músics amateurs no en tenen res, ho delaten les seves activitats a Amb l’Aigua al Coll (Albert) i La Banda Municipal del Polo Norte (Dimas), la seva àmplia i bona col.lecció d’aparells i la tècnica que estaven a punt de desplegar.

Comença el concert. Albert i Dimas es coordinen amb una rítmica roda d’acords i Nopca comença a llegir una col.lecció de frases lapidàries extretes de diverses crítiques escrites pels membres del grup “. El públic riu, això pinta bé.

Ara comença el concert de debò. “Apallissa el gos” és la primera adaptació de Daniel Johnston, però això ja ens és igual, la proposta que tenim davant entreté per sí sola, per molt que l’espectador desconegui l’existència de l’autor original. A partir d’aquí cada cançó tindrà un ritme i un color diferent, canvis d’instruments i una posada en escena que sembla totalment estudiada per la seva capacitat de mantenir l’espectador atent i somrient.

Era molt important tenir una base musical sòlida i fiable perquè Jordi Nopca fés la seva espactacular metamorfosi per convertir-se en un excèntric comunicador capaç de fer curt un concert d’una hora, de robar totalment el protagonisme a l’autor de les cançons i d’entonar amb una seguretat i naturalitat envejable per a molts cantants. Nopca s’havia convertit en un personatge d’“enfant terrible” guapo, entre ingenu-trapella i afeminat, carregat d’ironia fins a les celles, capaç d’exprémer i projectar fins a la última gota tota la ingenuitat i la simpatia latent en els paissatges del repertori de Johnston.

No sé si és que el fet de ser crític musical els ha permès prendre moltes notes mentals sobre el que funciona a l’escenari o el que no o si aquest tipus de talents són innats, no ho sé, però el cas és que el crític Jordi Nopca va fer en el seu tercer concert el que molts músics poden perseguir durant tota la seva carrera.

“Que cabrón” suposo que podria ser una bona conclusió.

Pol Fuentes (fotografies de Pol Fuentes).