Un altre gintonic és possible

Civisme al metro
Victor Bonetarbolí, poeta
David Celis, guitarra
Raül Fernández, piano
Marc Ayza, bateria
Oriol Roca, bateria
Martí Farré, bateria
Dimarts, 30 de juny, 20.45h
Robadors, 23
Aforament complet

Com un veritable director d’orquestra -d'esquena al públic- es va situar Martí Farré a l’escenari de 23 Robadors per oferir el què sens dubte ha estat el millor concert del cicle “I es fan dir crítics” que aquest humil cronista ha viscut.

Farré, consagrat mestre de la ploma, paladí de la llengua de Pompeu Fabra que conviu com pot amb les faltes d’ortografia del seu cognom, va aconseguir dimarts passat unir en un sol espectacle les seves tres passions: paraula, música i gintònics.

La paraula brollava enèrgicament de la boca del rapsode Víctor Bonetarbolí, que amb poemes com "Birres fresques vora el bar", "Elegia d'una tomata" o "El cristo de les farmàcies" va aconseguir capbussar l'audiència -que omplia el local- en l'univers particular del gran crític d'art Mariano Cáceres. De fet, tot el concert va esdevenir un sentit homenatge al mestre, als valors que Cáceres va aportar al nostre sovint incomprès ofici de crítics: exigència severa amb els artistes consagrats, condescendència fraternal amb els nous valors, flagell implacable amb els mediocres. Poema rera poema, Martí Farré, per boca de Bonetarbolí, va anar dibuixant un retrat del món de la crítica i la música, de tot allò que comparteixen els que treballen dalt l'escenari i els que viuen de criticar des de baix: Urbanitat, nocturnitat i gastronomia.

La música va anar a càrrec del trio de bateries (no una, ni dues sinó tres!) format per Oriol Roca, Marc Ayza i el mateix Farré, acompanyats pel guitarrista David Celis. Farré va aconseguir que un instrument habitualment relegat al rol d'acompanyant agafés per una nit el paper de solista; les tres bateries, com els tres tenors, van agafar tot el pes melòdic. Amb moments d'intens lirisme percussiu, i d'altres més estrictament rítmics, la música viatjava de l'Àfrica més profunda fins al Barri Xino i tornava, passant pel Bronx i fent parada a Mongat Nord. Tradició i modernitat, arrels i brots, passat i futur, ginebra i tònica, un veritable torrent d'improvisació i creativitat que ens va transportar a l'època daurada de la generació beat, on poetes com Adrian Folksmith i Mary Louis Gransdstone es barrejaven amb els músics de free jazz més underground de la Nova York del moment, com Gary Léclerc, A. J. Thompson o Winton Clarke. Aquest últim sens dubte és el bateria que més ha influit en Martí Farré, sobretot en la tècnica de la mà esquerra, el toc de plat inconfusible i les polirritmies característiques amb el hi-hat. Cal dir que Farré va estar a l'alçada dels seus dos il.lustres companys d'instrument, Ayza i Roca, i la compenetració i complicitat entre els tres van ser sens dubte el gran puntal de la nit. A destacar, també, la col.laboració de Raül Fernández al piano en l'últim tema, que va posar la cirereta al pastís musical.

I per últim, els gintònics. Martí Farré va donar el tret de sortida al concert citant la frase més cèlebre de Mariano Cáceres, convertit en lema de tota una època. El gran crític solia dir, amb veu vacil.lant i sense les erres, completament ebri: "Un altre gintònic és possible". Aquesta frase, agafada com a crit de guerra per tota una generació de joves somniadors i revolucionaris que volien canviar el món, en realitat es referia al penós costum de servir els gintònics amb got de tubo, massa carregats i amb poc gel, quan tothom sap (i en Mariano el primer) que els bons gintònics se serveixen amb copa, molt de gel, les proporcions justes, un lleuger toc de suc de llimona i fins i tot, si es vol, una rodanxeta de cogombre. Això ho saben molt bé l'August Corominas i tota la gent de 23 Robadors, que a part de servir bons cubates, han convertit aquest local en un dels més actius i creatius de l'escena musical barcelonina. El passat dimarts, amb l'excel.lent concert de Martí Farré, en vam tenir una nova mostra.

Martí Serra

(fotografies de Joan Cortés)

Darrer concert de la primera temporada de "I es fan dir crítics..."

Contravenint el tòpic que diu que tots els qui escriuen sobre música són en realitat músics frustrats –o, per contra, duent-lo fins a les últimes conseqüències–, un grup de periodistes musicals compartiran escenari amb músics professionals. Sota el títol de “I es fan dir crítics”, Robadors 23 engega un cicle, el darrer dimarts de cada mes, en què acreditats crítics de tots els gèneres i publicacions encapçalaran una banda completada amb músics sovint objecte de la seva ploma. A l’altre cantó, un altre músic professional farà de crític i s’ocuparà de ressenyar l’esdeveniment. El món a l’inrevés per un dia en un cicle tant únic com suïcida.

Martí Farré "Civisme al Metro", amb Oriol Roca, Marc Ayza, David Celis, Raül Fernàndez i Víctor Bonetarbolí.
Robadors 23 (C/ Robadors, 23)
Dimarts 30 de juny, 20.45h.
Entrada lliure

DEL MARAQUES A ROBADORS 23
Des de temps immemorials el món és ple d’acudits dolents i tòpics més suats que la samarreta imperi d’un manobre sobre el paper dels bateries en el conjunt de la música. Què si no són músics, què si són els més curts de la banda i un llarg etcètera de solemnes collonades. El cas és que Martí Farré no va creure mai en aquest discurs tan pobra i va començar, als 13 anys, a acompanyar el seu germà guitarrista picant a sobre d’un armariet amb bolígrafs i tota classe d’admíniculs que actuaven d’improvisada baqueta. Quan va fer 14 anys, el seu pare li va regalar uns timbals Honsuy –aquella marca hispana especialitzada en el “tambor rociero” i el “tamboril gallego”- que li van servir per estudiar les primeres lliçons de bateria, apreses del gran professor Xoli Satorre –avui Tamir- al Centre d’Estudis Musicals Amalgama del barceloní barri de Sarrià. Amb el temps, es va comprar una bateria marca FM –també hispana- a la botiga gracienca Lonja del Instrumento, un autèntic basar de l’instrument de segona mà. Durant aquells temps d’institut, va crear la seva primera banda, Alerta, amb la que va triomfar en el festival de l’Institut Maragall –conegut popularment com Maraques- contra la Guerra del Golf –sí, contra aquella guerra que retransmetien per la CNN com si fos un joc de marcianitus i comentava amb la seva habitual prèdica l’amic Carrascal-.
L’any següent, el reporter va coincidir a la classe de grec amb l’aplicat alumne Ferran Esteve, que posteriorment el va cridar per formar part d’un nou projecte: Artista Invitado, amb el que van participar al concurs Guinar Jove i van telonejar Mad Squad, l’aleshores banda metalera del company Èric Fuentes. En aquells temps, el crític Farré era alumne de Toni Meler i d’Isabel Muniente, també a l’Amalgama. Entre patata brava i croqueta del bar Tomàs –situat al costat de la citada escola de música- es va forjar un nou projecte, Tiempos Modernos, una banda eclèctica, liderada per Ferran Esteve, en la que tant es feien versions d’Horace Silver com dels Dire Straits. Després d’uns concerts triomfants a, entre d’altres indrets, la sala Mediterráneo i Ràdio 4, la banda es va desfer quan va aconseguir buidar el carrer Igualada en plenes festes de Gràcia. Era el moment, doncs, de tornar a començar. I així podríem seguir fins a avorrir del tot a l’afició. Podríem parlar del pas del comentarista musical per Blues Fourteen, pel grup de rock progressiu Tos, per Soroche, o parlar del dia que va tocar “El turuta” al Carnaval de Vilanova. Però no, el pixatinter Farré, que va fer el seu debut musical tocant la campana a la rua del carnestoltes de Sarrià –i va escriure el seu primer article de música a la revista Batería Total-, vol, des de la tribuna que se li ofereix, retre un sentit homenatge al parroquià i també al petit percussionista que tots portem dins.
¿Què passa quan l’home del carrer pidelaserrià entra en un bar del carrer Robadors i demana un gintònic? ¿Us imagineu que el persegueixen el so dels timbals, unes guitarres esquinçades i un poeta silvestre? Heus ací l’elenc que acompanyarà a l’humil redactor:

Oriol Roca (bateria i catxarros)
Tot un prestiditador dels timbals, mestre i figura a dalt i a baix de l’escenari, co-lider de bandes de jazz perifèric com The Sweet Cut o Vrak’Trio. Ha tocat també amb Refree, Mala Rodríguez i la OJO i el cantautor Roger Mas, entre d’altres.

Marc Ayza (bateria)
El groove a casa nostra té per bandera l’estil depurat i seductor del timbaler afrogracienc Marc Ayza. Amb el seu propi grup, ha enregistrat discos lloats per la crítica i el públic. Sidemam d’artistes de l’alçada de Jason Lidner i Antonio Hart.

David Celis (guitarra)
Artista de la guitarra espanyola, ha tocat en grups com La Naranja Mecánica o Soroche. Col•labora amb el grup brasiler Dos Pampas i és professor i director de l’escola de música El Ressò, a Viladecans.

Raül Fernández (guitarra i veus)
Poeta, cantant, compositor, arranjador i productor. És el chansonier d’ara del nostre líric i particular realisme màgic. Amb el seu alter ego Refree ha enregistrat autèntiques peces d’orfebreria que han valgut l’ovació tancada de la crítica i l’afició. Ha treballat amb Mala Rodríguez, Sílvia Pérez i El Hijo, entre molts d’altres.

Víctor Bonetarbolí (poesia)
De les profunditats arbòries perdudes entre les Alberes i la Garrotxa Empordanesa, surgeix el poeta Bonetarbolí, un veritable mag dels mots. Guardonat al concurs de Navata, l’escriptor i rapsode entramuntanat recorre actualment el país de punta a punta amb els seus versos desemfrenats.

Martí Serra (crítica)
Arquitecte del saxo, el músic badaloní construeix un discurs esfilagarsat, poètic, expressiu, com pocs intèrprets saben fer. Guardonat amb el Premi Jaç 2008 a la Millor Nova Proposta, Serra també és un artista de la ploma.

El cicle s’interromprà durant les vacances perquè els crítics tinguin temps d’estudiar i preparar-se pels exàmens de setembre, octubre, novembre...

Un veritable luxe

Roger Roca, guitarra i veu
Raül Fernández, guitarra i teclat
Ricky Falkner, baix
Oriol Roca, bateria
Dimarts, 26 de maig, 20.45h
Robadors 23
Aforament complet

Nova cita a Robadors 23 amb un crític musical que, seguint les normes del joc, havia d’enfilar-se a la tarima i canviar la seva posició habitual d’espectador atent i analista per la de músic. Una distància diferent i un protagonista que aixecava la ma amb els trets de Roger Roca (director del programa del C33 “Sputnik” i redactor de publicacions com Rockdelux, El Periódico de Catalunya i Jaç). Però el Roger, com ell mateix explica amb un fi sentit de l’humor en un escrit publicat en aquest blog, no era la primera vegada que trepitjava un escenari. Ell va ser un dels tres guitarristes de la formació catalana élena, reactivada ara amb el disc “Un café, setanta matins”, i gràcies a la remor del grup va poguer arribar a tocar a festivals com Benicàssim o el Primavera Sound. Inactiu des de la seva marxa de la banda, va preparar un repertori eclèctic i disfrutable pel seu concert de retorn al Robadors 23. I es va saber acompanyar d’una banda esplèndida: a l’esquerra,

el baix de Ricky Falkner (músic i productor que figura en els crèdits d’algunes de les formacions més estimulants del moment dins del pop, el rock i, fins i tot, el folk d’aquí); a la dreta, la guitarra i el piano de Raül Fernández (antic component d’Élena i avalat pels seus treballs signats sota el nom artístic de Refree) i, al fons, la bateria d’ Oriol Roca (germà del periodista i un músic de jazz amb una sòlida reputació). Així, quan el Roger va declarar que “era un veritable luxe poder tocar amb aquests músics”, era inevitable no assentir amb el cap i brindar per aquesta afirmació. Ells van fer de coixí, galop i abric del’improvisat “líder” en una vetllada que va iniciar-se valenta amb el “1929”, del saxofonista bilbaí gorka benítez. El grup rodava segur i el periodista- músic es va exhibir com un elegant guitarrista, precís i contingut, sense estridències o atacs innecessaris. I de Gorka Benítez al guitarrista, productor i compositor de Manacor Joan Bibiloni. Roca va voler recuperar una de les millors cançons del reivindicable “Brut” (1994), “Mirant la lluna”. Per la seva primera intervenció vocal, va apostar per una solució que mantindria durant la resta de pecescantades: deixar la veu en un segon pla, sense forçar-la, com si fos un instrument més que no agafava mai un protagonisme principal. Una intel·ligent solució que va seguir a “Los ángeles”, esplèndida composició de Sr. Chinarro, un artista que, com va confessar el periodista en una divertida introducció, havia redescobert feia poc i creia que valia molt la pena. Després, “Eclipse”, de Charles Mingus, va enfilar el concert un cop més cap a terrenys jazzístics on es notava que la banda d’acompanyament caminava decidida i estimulada per la subtil bateria d’Oriol Roca."waltz # 2 (xo)”, d’elliot smith, va significar un emotiu punt d’inflexió. Més que rés perquè era la peça que Raül Fernández emprava per fer les proves de so amb élena. Còmplice aclucada d’ulls a temps passats entre Fernández i Roca i una interpretació respectuosa del tema.

“Guillian was a horse”, de Damien Jurado, va ser la penúltima partitura de la nit. També va ser un dels moments més aconseguits a nivell climàtic amb un tram final on Raül Fernández va propulsar la cançó amb el piano i el grup va endinsar-se orgullós en un vigorós honky-tonk. Després de la cavalcada, el grup es va acomiadar amb un “Being Boring”, dels Pet Shop Boys, convertit per l’ocasió en un mig temps de clau folk-pop i amb un ronroneig ideal per veure com es baixava un teló imaginari.

A l’inici del concert, Roger Roca va assegurar que li hauria agradat haver tocat alguna composició pròpia, però que només tenia una a mitges i no havia arribat a temps d’acabar-la. Potser després d’aquesta experiència, s’anima i accepta el repte d’acabar unes quantes cançons. Hauria de fer-ho, ja té la banda i el verí que li queda a un quan ha acabat de tocar en directe costa molt de desaparèixer. Molt...

Dimas Rodríguez
(fotografies de Joan Cortés i Francesc Garreta)

"I es fan dir crítics!", a TV3

Pels qui no vau ser al fantàstic concert del Roger Roca, aquí teniu un tast del que us vàreu perdre.

http://www.tv3.cat/videos/1252439

Nou concert del cicle "I es fan dir crítics!"

Contravenint el tòpic que diu que tots els qui escriuen sobre música són en realitat músics frustrats –o, per contra, duent-lo fins a les últimes conseqüències–, un grup de periodistes musicals compartiran escenari amb músics professionals. Sota el títol de “I es fan dir crítics”, Robadors 23 engega un cicle, el darrer dimarts de cada mes, en què acreditats crítics de tots els gèneres i publicacions encapçalaran una banda completada amb músics sovint objecte de la seva ploma. A l’altre cantó, un altre músic professional farà de crític i s’ocuparà de ressenyar l’esdeveniment. El món a l’inrevés per un dia en un cicle tant únic com suïcida.

Roger Roca, Ricky Falkner, Raül Fernández i Oriol Roca.
Robadors 23 (C/ Robadors, 23)
Dimarts 26 de maig. 20.45h.
Entrada lliure

-Ei, tu no eres bateria?
-No, aquest és el meu germà.
-Ah, no... és veritat! (triomfal, com qui ha descobert una gran cosa). Tu tocaves la guitarra en un grup! (cofoi, com dient: ‘aquí t’he fotut, oi ?’)
-Sí.
-Com es deia? Tenia un nom de tia, el grup aquell teu. Helena...
-élena. El grup es deia élena. Es diu élena. Encara existeix però jo ja no hi sóc. Vam fer dos discos, uns quants ho vam deixar córrer i ara han tret un disc nou en català que...
-(ni cas) La tia era guapa, eh? Fèieu un rollo així tranquil, no? Tot molt lent i trist i així...
-Indie. Era un grup de pop indie.
-I què, ja no toques?
-No, ja no toco.
-Però dèus tocar a casa, no?
-No.
-Ah, no? I per què?

He tingut aquesta conversa infinitat de vegades. Sempre acaba més o menys igual. No toco perquè no tinc grup, perquè no tinc temps, perquè no sé què tocar, perquè no sé tocar prou. Dimarts 27 a les 21h. a Robadors 23 no tindré excusa. Tindré temps (una hora justeta), tindré repertori (cançons que m’agraden) i tindré grup. Un supergrup: Raül Fernàndez, Ricky Falkner i Oriol Roca. Sí. Aquest és el meu germà. Ah: i també cantaré.

Potser serà l’última vegada que ho faci, això de tocar i cantar en públic. O la primera de moltes. En tot cas, serà divertit. I el grup és la bomba.

Roger Roca (guitarra i veu)


Ricky Falkner (baix): membre de Sanpedro, Egon Soda i Standstill i productor discogràfic (Love of Lesbian, Sidonie, Raül Moya, Zahara, Jeremy Enigk…). Col·labora habitualment amb Raül Fernàndez.

Raül Fernández (guitarra i piano): sota l’àlies Refree ha publicat quatre discos. Amb el seu nom, signa produccions discogràfiques (El Hijo, Aroha...), col·laboracions (Françoiz Breut, La Mala Rodríguez, la Banda Municipal de Barcelona, Josh Rouse...) i bandes sonores.

Oriol Roca (bateria): llicenciat a La Haya, és membre dels trios de jazz Sweet Cut i Vrak’Trio, amb qui va guanyar el concurs Jazz Barcelona 2008. Col·labora amb músics del sud i el nord d’Europa i a Barcelona ha fundat el col·lectiu d’improvisadors CREA.

Alice Coltrane es passeja pel Raval

(Crítica del segon concert del cicle I es fan dir crítics!)





Olga Àbalos, saxo
Agustí Fernández, piano
Javi García, contrabaix
Arnau Salas, bateria
31 de març, 20.45h
Mitja entrada

Robadors 23 va acollir per segona vegada una nova edició del cicle “I es fan dir crítics”, el divertimento ideat pel traductor/periodista -i ara també dinamitzador cultural- Ferran Esteve. Una vegada més, aquest esdeveniment va congregar un nombre important d'amics i curiosos al local del Raval de Barcelona, impacients per escoltar l'experiment musical -aquesta vegada sota la direcció de la crític/saxofonista i també agitadora cultural Olga Ábalos.

El grup l'integraven tres músics provinents del rock, l'indie, el post-rock, el sorollisme... Olga Ábalos al saxo alto, Javier García al contrabaix i Arnau Sala a la bateria. Un quart músic configurava aquest quartet insòlit, un dels més grans ambaixadors de la música improvisada al nostre país, el pianista Agustí Fernández. Amb aquest line up era difícil anticipar què acabaria passant dalt l'escenari una vegada els músics es posessin a tocar.

Després d'una petita introducció al concert a càrrec del mestre de cerimònies, els músics van començar a tocar i ho van fer versionant una peça de la pianista i compositora Alice Coltrane -Journey in Satchidananda. Recordo la meva sorpresa al sentir el seu nom (moments abans l'Olga Ábalos havia “justificat” l'el.lecció d'aquesta compositora a través d'un discurs breu i distès reivindicant la presència de les dones al jazz, més o menys...). Rarament algú s'atraveix a versionar Alice Coltrane, i per a mí era doncs una molt bona notícia i motiu d'alegria.

No va ser només un acte de valentia; el groove amb un punt McCoy d'Agustí Fernández (mai abans l'havia sentit en aquest registre) es va anar instal.lant mica en mica, convergint cada vegada més amb el ritme trencat i orgànic de les mans i peus d'Arnau Sala i una línia de baix hipnòtica de Javier García que et transportava a l'època en que fou gravada la versió original. Amb tots aquests elements ja en procés d'ebullició, el saxo d'Olga Ábalos va entrar en joc de la manera com ho fan els grans, sense pressa. Vam poder descobrir finalment el sò del quartet que ens acompanyaria durant la següent hora de concert.

La segona peça del concert era una improvisació en forma del “joc de les cadires”. Es van anar succeint duets entre els músics, i en el moment en el que un tercer entrava a tocar, un dels altres dos s'havia de retirar. En aquest tema Agustí Fernández, sense voler-ho, va deixar clar per què està considerat per a molta gent un dels millors improvisadors que hi ha a Europa. La seva rel.lació amb l'instrument va més enllà de la del pianista corrent. De fet, més d'un s'hagués espantat al veure quina mena de tracte rebia l'atrotinat piano de Robadors. Mai abans havia sentit aquell piano vertical sonar com ho va fer aquella nit, semblava d'estar escoltant un Fazioli o un Steinway de gran cua.

La veterania de Fernández en aquest terreny es va fer palesa, però tots els altres músics van arriscar i van proposar idees en ocasions molt interessants, i en d'altres menys. Però d'això es tractava, com al joc de les cadires, només és un joc.

Al tercer tema, la cara dels músics expressava un aire més relaxat i això es podia apreciar en la música. Una nova versió d'Alice Coltrane -Something about John Coltrane- va servir per endinsar-nos una vegada més en una sonoritat antiga, amb un punt de nostàlgia per allò que ja no tornarà -però que gràcies a concerts com els d'aquella nit podem reviure. Les frases de la saxofonista eren cada vegada més extremes, així com el joc baterístic -més contundent i deconstruït-, i mentre el baixista reivindicava nota rera nota el seu paper de far enmig de la tempesta. Tots ells empesos per la inesgotable font d'idees d'Agustí Fernández, el grup estava funcionant i això despertava aleatòriament crits d'espontanis animant-los a no parar.

Coneixent l'Olga hi podia escoltar tots aquells músics ”rarets” que tant ens agraden als dos i que ella coneix tant bé. Mentre la sentia tocar pensava que em trobava davant una clara mostra d'amor i honestedat per allò que algú estima i respecta.

La tria de l'últim tema confirmava la meva impressió; es tracatava d'una peça -Turns- del grup Free Fall liderat pel saxofonista Ken Vandermark, qui ha visitat la ciutat de Barcelona en diverses ocasions gràcies a la feina i gestió (entre d'altres) de l'Olga Ábalos. Vaig entendre doncs aquesta tria com un homenatge a algú que no deixa mai indiferent. Coneixedor d'això, el quartet es va encaminar cap a la mascletà final. Els presents sabiem que s'acostava el fi de festa. En aquest últim suspir el grup va seguir tocant sense xarxes de seguretat, sense por, i un tenia la impressió que la complicitat que s'havia anat gestant entre els quatre músics no tenia fi. Qui sap si els podrem tornar a veure junts en una nova ocasió; jo no me la voldria perdre.

Oriol Roca -crític musical

(fotografies de Joan Cortés)

Segon concert del cicle "I es fan dir crítics!"

“I es fan dir crítics!”. Un suïcidi musical

Contravenint el tòpic que diu que tots els qui escriuen sobre música són en realitat músics frustrats –o, per contra, duent-lo fins a les últimes conseqüències–, un grup de periodistes musicals compartiran escenari amb músics professionals. Sota el títol de “I es fan dir crítics”, Robadors 23 engega un cicle, el darrer dimarts de cada mes, en què acreditats crítics de tots els gèneres i publicacions encapçalaran una banda completada amb músics sovint objecte de la seva ploma. A l’altre cantó, un altre músic professional farà de crític i s’ocuparà de ressenyar l’esdeveniment. El món a l’inrevés per un dia en un cicle tant únic com suïcida.

Olga Abalos, Javier García, Arnau Sala, Agustí Fernández

Robadors 23 (C/ Robadors, 23)

Dimarts 31 de març. 20.45h.

Entrada lliure

Biografia d’Olga Ábalos

La culpa de tot la té la meva mare que em va apuntar al Conservatori de Música de Terrassa amb la intenció que la nena toqués el piano o el violí. Però a lanena se li va posar entre cella i cella que volia un saxo... i tossuda ella, el va tenir. I com no podia ser d'una altra manera sent de Terrassa, me'l va vendre el mateix Josep Maria Farràs.

Sincerament, encara no sé perquè vaig triar el saxo però resulta que des de llavors que està amb mi. L'he estimat i l'he odiat. Me l'han fet estimar i me l'han fet odiar. I ara me l'estimo, però hi ha alguns dies en què el tiraria per la finestra. Bé, després de 7 anys al conservatori vaig deixar la música amb la intenció de trobar el meu camí, perduda en l'adolescència i la postadolescència, renegant dels estudis clàssics i la memorització de les escales. Vaig descobrir el grunge, l'indie i la dècada dels 60, que em va flipar tant que encara em flipa. Vaig descobrir el soul, el r'n'b, La Velvet, els Stooges i una cosa anomenada jazz, paraula que curiosament ningú va pronunciar mai durant aquells 7 anys de conservatori, però em sonava perquè sent de Terrassa t'ha de sonar. Com també em sona un tal Tete.

El gener de 1998 comença la segona part. Mentre encaminava els meus passos en el món del periodisme i començava a guanyar-me la vida treballant per portals com 3xl.net i Ritmes.cat després d'uns quants anys intentant ser undergound fent fanzines, una nit de borratxera, no sé com, uns desconeguts amb serrell em van convèncer per a que toqués el saxo en un grup que acabaven de formar: Les Cactus. I vaig tocar amb ells durant uns cinc anys fent versions dels Them, Yardbirds, Remains, Geno Washington i altres hits de l'escena mod. Temps més tard vaig començar a col·laborar amb tot tipus de gent i grups, sempre com a artista convidada. Vaig formar part de La Orquesta de la Muerte del 2005 al 2007. Des de llavors que segueixo fent el que puc. Ara ho faig amb La Banda d'Improvisadors de Barcelona (BîB) i Giulia y Los Tellarini.

Vaig col·laborar durant gairebé 10 anys als portals 3xl.net i Ritmes.cat. També vaig publicar a les desaparegudes AB i a Mujer21. També he fet ràdio local durant uns anys. Actualment col·laboro de fa 4 anys amb la revista JAÇ, i ho faig i ho he fet puntualment amb Nativa, Metropolis Barcelona, Enderrock, Ruta66, GoMag, i Mondosonoro.

JAVIER GARCÍA, contrabaix. Va formar part de la banda de post-rock 12twelve, amb els qui va publicar 4 discos. També va tocar a La Orquesta de la Muerte ¡ actualment toca a La Banda d'Improvisadors de Barcelona.

ARNAU SALA, batería. Membre actiu de Les Aus, Bèstia Ferida i Homenatges, bandes que beuen del rock experimental, la no wave i el sorollisme. Toca habitualment amb Lydia Lunch i és un reconegut activista cultural.

AGUSTÍ FERNÁNDEZ, piano. Bé, ja saps.

El "Espíritu Musical"

Aquí teniu la crítica del primer concert del cicle "I es fan dir crítics!", a càrrec de Dani Domínguez.

JOAN DÍAZ Piano

FERRAN ESTEVE Bajo

ORIOL ROCA Batería

Robadors 23, 24 de Febrero del 2009, 21 h

Aforo Completo

Ir a escuchar a Joan Díaz y Oriol Roca, en compañía de quien sea, en un enclave como Robadors 23 (uno de los espacios culturales por los que tengo especial debilidad en esta ciudad) siempre es un placer. Más si te invitan a un juego curioso, un divertimento, un carnaval: el crítico criticado por el antes criticado músico... En esta primera edición Ferran Esteve se convertiría en sujeto paciente (objeto directo) de mi crítica.

Una vez llegado a la cita, me sumergí en mi papel de crítico y me dejé invitar a un bourbon en la barra. Allí comencé a intercambiar anécdotas y contemporizar con los presentes: músicos, periodistas, fotógrafos, editores y demás fuerzas vivas de la escena del jazz (...de la cultura?) barcelonesa. A pesar de sentirme encantado con mi recién adquirida personalidad, decidí abstenerme de quedarme en la barra y hablar en los solos de bajo.

Con todas las sillas ocupadas y tras una breve presentación a cargo de Esteve, bajista, compositor y líder del trío, comenzó el concierto. La propuesta escénica era de total confianza, íntima y pública al mismo tiempo, centrada exclusivamente en la expresividad, en tocar por el placer de tocar, por el mero hecho de jugar (play, jouer...), dejando participar a músicos y oyentes en el proceso.

Los dos originales de los que constó el concierto (una revisión del Little Tootie Rootie de Monk y otra de Mood de Carter) se ofrecían como marco amplio y poco restrictivo a la conversación de los componentes del trío, de una manera que a mí se me presentó como evidencia de que ser músico de jazz pasa necesariamente por un compromiso, por lo que Erik Satie llama, en una conferencia del mismo título, el "Espíritu Musical". Una vez adquirido ese compromiso, tanto la inteligente lectura del contexto por parte de Roca, como la intachable conducción armónico-melódica de Díaz, como el ímpetu y la inocencia técnica de Esteve pasan a no existir por separado, y componen un todo que aunque no pudo mantener su homogeneidad a lo largo del breve concierto, sí cristalizó en algunos pasajes. Con un poco más de trabajo, se podría haber conseguido mejores resultados.

Tras los aplausos del respetable, continué con mi labor de periodista y me dejé invitar por otro bourbon mientras compartía más anécdotas, cada vez más subidas de tono...

Al final de la noche, caminando por las nunca vacías calles de Barcelona, algunas preguntas seguían sonando dentro de mi: ¿Por que no hay la misma afluencia de público cuando hay otras propuestas, cuando menos, tan interesantes como esta? ¿Sabían los que llenaron el club que se estaba jugando, el mismo día a la misma hora el Barça-Olympic de Lyon de Liga de Campeones? ¿Por que se llenó esta vez? ¿Quizás por que lo anunciaba Catalunya Radio...? ¿Donde están las llaves de mi casa...?

Dani Domínguez

(fotografies de Joan Cortés i Marc Estrugo)

Nou cicle de concerts a Barcelona

Comença el cicle musical més insòlit de la ciutat de Barcelona

“I es fan dir crítics!”. Un suïcidi musical

Contravenint el tòpic que diu que tots els qui escriuen sobre música són en realitat músics frustrats –o, per contra, duent-lo fins a les últimes conseqüències–, un grup de periodistes musicals compartiran escenari amb músics professionals. Sota el títol de “I es fan dir crítics”, Robadors 23 engega un cicle, el darrer dimarts de cada mes, en què acreditats crítics de tots els gèneres i publicacions encapçalaran una banda completada amb músics sovint objecte de la seva ploma. A l’altre cantó, un altre músic professional farà de crític i s’ocuparà de ressenyar l’esdeveniment. El món a l’inrevés per un dia en un cicle tant únic com suïcida.

Ferran Esteve, Joan Díaz i Oriol Roca.
Robadors 23 (C/ Robadors, 23)
Dimarts 24 de febrer. 20.45h.
Entrada lliure

El primer concert tindrà com a protagonista l’il•luminat a qui cal atribuir la idea que farà que, a partir d’ara, els músics de la ciutat tinguin arguments —o no— contra les divagacions de la crítica musical. Ferran Esteve (Barcelona, 1975) va formar amb 16 anys el seu primer grup, Batikano, a l’Institut Maragall. Després de passar per diferents grups amateurs i d’estudiar música aquí i allà, va enregistrar una maqueta al capdavant del seu trio, format per Aleix de Gispert i Pinyu Martí. Aquesta experiència musical i algun concert amb aquest grup i amb d’altres formacions van posar fi a la seva carrera musical alhora que, per exigències del guió post-universitari, s’iniciava en el món de la ploma com a traductor. Precisament va ser la traducció el que li va permetre entrar en contacte per primera vegada amb el món dels mitjans de comunicació, i d’aquesta relació van sorgir alguns articles per a la revista Guitarra Total.
Col•laborador del portal Ritmes.net i del suplement “Rock&Classic” del diari Avui durant la seva darrera etapa, Ferran Esteve ha escrit a la revista Jaç des del primer número de la publicació, i participa de tant en tant en altres publicacions i programes de ràdio (hi ha fins i tot qui troba plaer a presentar-lo pel món com “el corresponsal de la BBC a Barcelona”). Després d’entrevistar —i sobreviure— a James Carter, el malcarat per antonomàsia del món del jazz, Ferran Esteve s’afanya a pujar a un escenari acompanyat en aquesta ocasió pel baterista Oriol Roca, membre, entre d’altres, dels grups Vrak (guanyadors del Concurs de Jazz de Barcelona l’any 2007) o The Sweet Cut, i col•laborador habitual del músic barceloní Refree, i el pianista Joan Díaz, recentment guardonat amb el premi de la crítica de la revista Jaç pel seu disc We sing Bill Evans (FSNT) i de qui la revista Jazzman ha dit que es projecta “com una personalitat interessant en el panorama europeu”.