Darrer concert de la primera temporada de "I es fan dir crítics..."

Contravenint el tòpic que diu que tots els qui escriuen sobre música són en realitat músics frustrats –o, per contra, duent-lo fins a les últimes conseqüències–, un grup de periodistes musicals compartiran escenari amb músics professionals. Sota el títol de “I es fan dir crítics”, Robadors 23 engega un cicle, el darrer dimarts de cada mes, en què acreditats crítics de tots els gèneres i publicacions encapçalaran una banda completada amb músics sovint objecte de la seva ploma. A l’altre cantó, un altre músic professional farà de crític i s’ocuparà de ressenyar l’esdeveniment. El món a l’inrevés per un dia en un cicle tant únic com suïcida.

Martí Farré "Civisme al Metro", amb Oriol Roca, Marc Ayza, David Celis, Raül Fernàndez i Víctor Bonetarbolí.
Robadors 23 (C/ Robadors, 23)
Dimarts 30 de juny, 20.45h.
Entrada lliure

DEL MARAQUES A ROBADORS 23
Des de temps immemorials el món és ple d’acudits dolents i tòpics més suats que la samarreta imperi d’un manobre sobre el paper dels bateries en el conjunt de la música. Què si no són músics, què si són els més curts de la banda i un llarg etcètera de solemnes collonades. El cas és que Martí Farré no va creure mai en aquest discurs tan pobra i va començar, als 13 anys, a acompanyar el seu germà guitarrista picant a sobre d’un armariet amb bolígrafs i tota classe d’admíniculs que actuaven d’improvisada baqueta. Quan va fer 14 anys, el seu pare li va regalar uns timbals Honsuy –aquella marca hispana especialitzada en el “tambor rociero” i el “tamboril gallego”- que li van servir per estudiar les primeres lliçons de bateria, apreses del gran professor Xoli Satorre –avui Tamir- al Centre d’Estudis Musicals Amalgama del barceloní barri de Sarrià. Amb el temps, es va comprar una bateria marca FM –també hispana- a la botiga gracienca Lonja del Instrumento, un autèntic basar de l’instrument de segona mà. Durant aquells temps d’institut, va crear la seva primera banda, Alerta, amb la que va triomfar en el festival de l’Institut Maragall –conegut popularment com Maraques- contra la Guerra del Golf –sí, contra aquella guerra que retransmetien per la CNN com si fos un joc de marcianitus i comentava amb la seva habitual prèdica l’amic Carrascal-.
L’any següent, el reporter va coincidir a la classe de grec amb l’aplicat alumne Ferran Esteve, que posteriorment el va cridar per formar part d’un nou projecte: Artista Invitado, amb el que van participar al concurs Guinar Jove i van telonejar Mad Squad, l’aleshores banda metalera del company Èric Fuentes. En aquells temps, el crític Farré era alumne de Toni Meler i d’Isabel Muniente, també a l’Amalgama. Entre patata brava i croqueta del bar Tomàs –situat al costat de la citada escola de música- es va forjar un nou projecte, Tiempos Modernos, una banda eclèctica, liderada per Ferran Esteve, en la que tant es feien versions d’Horace Silver com dels Dire Straits. Després d’uns concerts triomfants a, entre d’altres indrets, la sala Mediterráneo i Ràdio 4, la banda es va desfer quan va aconseguir buidar el carrer Igualada en plenes festes de Gràcia. Era el moment, doncs, de tornar a començar. I així podríem seguir fins a avorrir del tot a l’afició. Podríem parlar del pas del comentarista musical per Blues Fourteen, pel grup de rock progressiu Tos, per Soroche, o parlar del dia que va tocar “El turuta” al Carnaval de Vilanova. Però no, el pixatinter Farré, que va fer el seu debut musical tocant la campana a la rua del carnestoltes de Sarrià –i va escriure el seu primer article de música a la revista Batería Total-, vol, des de la tribuna que se li ofereix, retre un sentit homenatge al parroquià i també al petit percussionista que tots portem dins.
¿Què passa quan l’home del carrer pidelaserrià entra en un bar del carrer Robadors i demana un gintònic? ¿Us imagineu que el persegueixen el so dels timbals, unes guitarres esquinçades i un poeta silvestre? Heus ací l’elenc que acompanyarà a l’humil redactor:

Oriol Roca (bateria i catxarros)
Tot un prestiditador dels timbals, mestre i figura a dalt i a baix de l’escenari, co-lider de bandes de jazz perifèric com The Sweet Cut o Vrak’Trio. Ha tocat també amb Refree, Mala Rodríguez i la OJO i el cantautor Roger Mas, entre d’altres.

Marc Ayza (bateria)
El groove a casa nostra té per bandera l’estil depurat i seductor del timbaler afrogracienc Marc Ayza. Amb el seu propi grup, ha enregistrat discos lloats per la crítica i el públic. Sidemam d’artistes de l’alçada de Jason Lidner i Antonio Hart.

David Celis (guitarra)
Artista de la guitarra espanyola, ha tocat en grups com La Naranja Mecánica o Soroche. Col•labora amb el grup brasiler Dos Pampas i és professor i director de l’escola de música El Ressò, a Viladecans.

Raül Fernández (guitarra i veus)
Poeta, cantant, compositor, arranjador i productor. És el chansonier d’ara del nostre líric i particular realisme màgic. Amb el seu alter ego Refree ha enregistrat autèntiques peces d’orfebreria que han valgut l’ovació tancada de la crítica i l’afició. Ha treballat amb Mala Rodríguez, Sílvia Pérez i El Hijo, entre molts d’altres.

Víctor Bonetarbolí (poesia)
De les profunditats arbòries perdudes entre les Alberes i la Garrotxa Empordanesa, surgeix el poeta Bonetarbolí, un veritable mag dels mots. Guardonat al concurs de Navata, l’escriptor i rapsode entramuntanat recorre actualment el país de punta a punta amb els seus versos desemfrenats.

Martí Serra (crítica)
Arquitecte del saxo, el músic badaloní construeix un discurs esfilagarsat, poètic, expressiu, com pocs intèrprets saben fer. Guardonat amb el Premi Jaç 2008 a la Millor Nova Proposta, Serra també és un artista de la ploma.

El cicle s’interromprà durant les vacances perquè els crítics tinguin temps d’estudiar i preparar-se pels exàmens de setembre, octubre, novembre...