Un altre gintonic és possible

Civisme al metro
Victor Bonetarbolí, poeta
David Celis, guitarra
Raül Fernández, piano
Marc Ayza, bateria
Oriol Roca, bateria
Martí Farré, bateria
Dimarts, 30 de juny, 20.45h
Robadors, 23
Aforament complet

Com un veritable director d’orquestra -d'esquena al públic- es va situar Martí Farré a l’escenari de 23 Robadors per oferir el què sens dubte ha estat el millor concert del cicle “I es fan dir crítics” que aquest humil cronista ha viscut.

Farré, consagrat mestre de la ploma, paladí de la llengua de Pompeu Fabra que conviu com pot amb les faltes d’ortografia del seu cognom, va aconseguir dimarts passat unir en un sol espectacle les seves tres passions: paraula, música i gintònics.

La paraula brollava enèrgicament de la boca del rapsode Víctor Bonetarbolí, que amb poemes com "Birres fresques vora el bar", "Elegia d'una tomata" o "El cristo de les farmàcies" va aconseguir capbussar l'audiència -que omplia el local- en l'univers particular del gran crític d'art Mariano Cáceres. De fet, tot el concert va esdevenir un sentit homenatge al mestre, als valors que Cáceres va aportar al nostre sovint incomprès ofici de crítics: exigència severa amb els artistes consagrats, condescendència fraternal amb els nous valors, flagell implacable amb els mediocres. Poema rera poema, Martí Farré, per boca de Bonetarbolí, va anar dibuixant un retrat del món de la crítica i la música, de tot allò que comparteixen els que treballen dalt l'escenari i els que viuen de criticar des de baix: Urbanitat, nocturnitat i gastronomia.

La música va anar a càrrec del trio de bateries (no una, ni dues sinó tres!) format per Oriol Roca, Marc Ayza i el mateix Farré, acompanyats pel guitarrista David Celis. Farré va aconseguir que un instrument habitualment relegat al rol d'acompanyant agafés per una nit el paper de solista; les tres bateries, com els tres tenors, van agafar tot el pes melòdic. Amb moments d'intens lirisme percussiu, i d'altres més estrictament rítmics, la música viatjava de l'Àfrica més profunda fins al Barri Xino i tornava, passant pel Bronx i fent parada a Mongat Nord. Tradició i modernitat, arrels i brots, passat i futur, ginebra i tònica, un veritable torrent d'improvisació i creativitat que ens va transportar a l'època daurada de la generació beat, on poetes com Adrian Folksmith i Mary Louis Gransdstone es barrejaven amb els músics de free jazz més underground de la Nova York del moment, com Gary Léclerc, A. J. Thompson o Winton Clarke. Aquest últim sens dubte és el bateria que més ha influit en Martí Farré, sobretot en la tècnica de la mà esquerra, el toc de plat inconfusible i les polirritmies característiques amb el hi-hat. Cal dir que Farré va estar a l'alçada dels seus dos il.lustres companys d'instrument, Ayza i Roca, i la compenetració i complicitat entre els tres van ser sens dubte el gran puntal de la nit. A destacar, també, la col.laboració de Raül Fernández al piano en l'últim tema, que va posar la cirereta al pastís musical.

I per últim, els gintònics. Martí Farré va donar el tret de sortida al concert citant la frase més cèlebre de Mariano Cáceres, convertit en lema de tota una època. El gran crític solia dir, amb veu vacil.lant i sense les erres, completament ebri: "Un altre gintònic és possible". Aquesta frase, agafada com a crit de guerra per tota una generació de joves somniadors i revolucionaris que volien canviar el món, en realitat es referia al penós costum de servir els gintònics amb got de tubo, massa carregats i amb poc gel, quan tothom sap (i en Mariano el primer) que els bons gintònics se serveixen amb copa, molt de gel, les proporcions justes, un lleuger toc de suc de llimona i fins i tot, si es vol, una rodanxeta de cogombre. Això ho saben molt bé l'August Corominas i tota la gent de 23 Robadors, que a part de servir bons cubates, han convertit aquest local en un dels més actius i creatius de l'escena musical barcelonina. El passat dimarts, amb l'excel.lent concert de Martí Farré, en vam tenir una nova mostra.

Martí Serra

(fotografies de Joan Cortés)