Arrenca una nova edició del cicle "I es fan dir crítics!"

Ara fa cosa de dos anys, un grup de crítics musicals disposats a demostrar que sí, que eren músics frustrats, van decidir pujar a un escenari per posar-se en la pell de les víctimes dels seus textos, mentre els músics assumien el paper d’implacable comissari cultural. Després d’un any de silenci, uns quants crítics més han decidit reprendre la iniciativa.

Durant el primer semestre de l’any, cada darrer divendres mes (llevat del mes de juny, en què la cita tindrà lloc el tercer divendres del mes) Robadors 23 tornarà a acollir aquest intent de desmitificar la figura d’aquests personatges seriosos que van als concerts a gratar-se la barbeta mentre fan que no amb el cap.

QUI OPINA CALLA, QUI CALLA OPINA

Que el crític és un músic frustrat és un tòpic que fa una pila d’anys que escoltem. De fet, i com si es tractés d’un teorema científic, es pot fins i tot afirmar que, de no haver-hi músics, cineastes, literats, actors, futbolistes, toreros o ballarins frustrats no hi hauria crítica ni res que s’hi assembli, ni per tant, cap possibilitat d’opinar lliurement sobre el que fa o deixa de fer qui se sent cridat a pujar a dalt d’una tarima per a què el món l’escolti. Ara bé, que els músics, poetes, pallassos, toreros, xefs, contorsionistes o primeres dames de la lírica no són també espectadors i, per tant, crítics, és una controvèrsia, diguem-ne, intel·lectual que encara avui escalfa els cervells dels més doctes. Des d’aquesta humil tribuna, oferim la nostra contribució a aquest debat bizantí, a l’hora de la veritat més propi de les tertúlies de saló —de barra, volem dir— que dels temples del coneixement.

Enguany, com fa dues temporades, un grup de crítics i/o “periodistes musicals” —nom ampul·lós per a una professió en vies d’extinció, com diria el gran Jordi Turtós, o a punt de convertir-se en un ofici de “tomando el té”, com apuntaria el magne Josep Pla— es presten a ser objecte de la crítica dels crítics frustrats, ergo els músics que toleren —o agraeixen- les disquisicions plumíferes dels pixantinters oficials—, en un gest que honora, o que enfonsa encara més, els promotors i participants d’aquest cicle. Els “plumas de Barcelona”, en paraules del saxofonista Gorka Benitez, se sotmeten a la ploma esmolada o ensabonada dels músics de debò. Ho fan, a més, en grups ad-hoc completats per músics professionals. I de passada, tots plegats contribueixen a instruir, o a confondre, una mica més el sofert aficionat.

El 2009 varem aconseguir ajuntar a periodistes de contrastada solvència amb músics de primera, varem sortir a ràdios, diaris, revistes i televisions, un oprobi pels molts músics de veritat que no surten enlloc... Vindran ara els Homes de Puig a prendre’ns declaració en una versió nostrada del Festival de Jazz de Sigüenza? Passin, mirin, escoltin, opinin ostentosament i, sobretot, consumeixin a Robadors 23, a hores d’ara l’únic club del planeta Terra que s’avé a acollir aquesta farandulera activitat.

Martí Farré