UNA CRÍTICA DE L’ESPECTACLE 3021 D’ALBERT GIRONS

“ERNEST.- But is Criticism really a creative art?

GILBERT.- Why should it not be? It works with materials, and puts them into a form that is at once new and delightful. What more can one say of poetry?”

Oscar Wilde (The Critic as Artist, 1890)

Les coses mai són el que semblen, ni el crític és artista, ni l’artista crític. Si de cas, ressenyador de butxaca (segons diu ell mateix). Tampoc som a l’any 3021, però per una estona ens hi van portar als pocs intrèpids que ens vam acostar al carrer Robadors 23, bressol del jazz local o local del jazz bressol. Les coses mai són el que semblen.

I és una llàstima, ja que l’Albert Girons es va vestir per a l’ocasió i ens va preparar un espectacle enginyós, on van sonar cançons dels diferents projectes que lidera. Us ho vàreu perdre. Tot començava amb el clàssic retard que tenen les comunicacions amb l’espai exterior i amb un full explicatiu on es plantejava un hipòtetic futur, després de Google, en el qual la població es troba dispersada en diferents planetes, es comunica telepàticament, s’autofecunda i no intercanvia opinions per no generar conflictes. Tot molt Brave New World, fins que apareix un humanoide del passat que ho remou tot, ell. D’aquesta manera, ens preparava pel que havia de venir, però tot i així ens va sorprendre, va sonar un playback al més pur estil sci-fi i baixant per les escales amb parsimònia, va aparèixer l’Albert amb vestit de núvia i parlant-nos telepàticament. Encara que sembli mentida, així va ser. Només obria la boca per cantar, la resta amb la ment. Van sonar cançons de Lasentina (amb el fantàstic Falconades acabat de treure del forn), d’Albert amb l’aigua al coll, alguna d’inèdita i músiques fetes per a cinema i publicitat sota la marca Watch the sound. Guitarra i veu, blues del futur, pop negre amb reverbs cavernícoles, històries animals i derivats del petroli amb ànima. Amb les cançons d’Albert amb l’aigua al coll va aparèixer, també del futur o del passat segons com ho mirem, la polifacètica Tanit Plana (fotògrafa, ideòloga i percussionista), òbviament també vestida de blanc. La imatge dels dos a l’escenari costa d’oblidar. Ja ho diu ella, la Tanit, que encara que costi de creure, avui dia continua sent provocador vestir-se de núvia. Final de festa, convit, concert, sessió extrasensorial o viatge en el temps on el llavors duet es va posar més electro i ballable.

3021 va ser una intel·ligent invitació a acostar-se a l’univers Girons en totes les seves vessants. Arqueologia sonora per reinventar-se i treure suc d’un format auster i, a priori, compromès. Fantàstica (mai més ben dit) manera.

Al sortir, una noia lleugera de roba em va convidar a dormir amb ella. Les coses mai són el que semblen.

Miquel Sospedra

(Fotografies de Ferran Climent)

TOTHOM QUIET!*... QUE ARRIBA EL CICLE I ES FAN DIR CRÍTICS...

¡Quieto todo el mundo! –amb veu nasal-. I de cop i volta tot s’inverteix. Bé, en realitat només canvia el paper dels músics, que fan de pixatinters per una nit, i el dels opinadors professionals de música, que agafen un instrument i es posen de cara el públic per una estona. La casualitat ha volgut que, enguany, la 3a edició del cicle I es fan dir crítics... —o I en diuen crítics...— s’inauguri el dia en que es commemora el 31è aniversari de l’infaust intent de cop d’estat protagonitzat per personatges com el tinent-coronel Tejero —amb l’aquiescència del monarca, segons sembla—. I si aquells senyors van jugar a convertir el país en una república bananera per unes hores, nosaltres ens divertim subvertint els papers que tradicionalment corresponen al binomi periodista-músic, donant a ambdós subjectes la possibilitat de redimir-se de les seves obscures frustracions. O no, perquè de vegades els tòpics només solen ser això: tòpics.

I per començar la tercera temporada d’aquest cicle únic al planeta Terra, res millor que amb un crític de la revista Butxaca que també exerceix de músic amb grups com La Sentina, Albert amb l’aigua al coll i Fantasmes: Albert Girons, que presentarà en exclusiva un espectacle nou: el musical 3021. Des fileres del públic —o des de la barra—, un músic prendrà nota de tot el que passi, per posteriorment publicar una crònica en aquest mateix blog. En concret, observarà l’espectacle amb deteniment —o no— un quatrecordista polifacètic...

Martí Farré

*Traducció al català del tejerià “¡Quieto todo el mundo!”

ALBERT GIRONS presenta 3021.

Albert Girons, veu i guitarra

Dijous 23 de febrer. Robadors 23 (http://23robadors.wordpress.com/), a les 21.30h, 3 €.

Me cago en los críticos (pero hoy me toca a mí)

(Crítica del concert del Martí Farré)

“I es fan dir crítics!” es un ciclo de conciertos donde se pretende desmentir el tópico de que todos los críticos musicales son en realidad músicos frustrados. Para ello un periolisto musical pasa por la palestra y lidera un concierto con el afán de recuperar su dignidad. Y como contrapunto, un músico conocido de la escena escribe una crítica del evento.

El pasado día 17 de junio éste intruso profesional periodístico era yo, y la diana de mis frustraciones como músico sobre los mass media, Martí Farré.

Muy a menudo los músicos nos quejamos de las críticas musicales, pero la verdad es que una vez que me hallo con el pánico a la hoja en blanco, cabe ponerse a pensar qué esperamos en realidad de una crítica musical. ¿Es acaso, una crónica del concierto, prevaleciendo los datos objetivos: qué, quién, dónde, cuándo, cómo, por qué?

¿O tal vez, la crítica es precisamente eso: todo aquello que es subjetivo, prevaleciendo el componente puramente estético? Es precisamente en ésta categoría donde encontramos ese tópico de crítico al que los músicos le tenemos manía: el crítico criticón. Es aquel que anima a hacer comentarios como: vamos chaval, ¿qué pasa, que no has follado este mes?, o también: tú no has estado en ese concierto, o si has estado lo has visto desde la barra leyendo el Marca.

Tal vez los músicos también necesitamos una dosis de autocrítica. Pues aquí va la mía.

Martí Farré interpretó su espectáculo “Civisme al metro (cerveza-bier)” con una formación bastante arriesgada: 3 baterías (él mismo, Marz Ayza y Oriol Roca), Víctor Bonetarbolí como rapsoda y hacia el final del concierto contó con la colaboración al piano de Toni Gibert. El ambiente en Robadors 23 era, como es habitual, muy distendido, y Martí hizo de maestro de ceremonias haciendo gala de una labia muy natural que ya la quisieran para sí muchos de los músicos que pasan por ese escenario habitualmente.

A continuación se sucedieron una serie de temas improvisados (puesto que no hubo ensayo previo, solamente la premisa de qué tipo de ritmo se iba a tocar y qué poema se iba a leer), con una variedad estilística considerable, desde funk a bossa nova, atreviéndose con la bulería, y dejando también espacio para partes más free. Cabe destacar la serenidad de Martí, que muy “en su sitio” servía como base para que sus dos paladines baterísticos pudiesen hacer y deshacer en un torrente de propuestas rítmicas que servían como desarrollo a los temas. La falta de recursos tímbricos no permitió desarrollar en demasía diferentes ambientes a lo largo del concierto, en el que se agradeció la participación tardía del piano. Faltó un bajo que hubiese sido el complemento ideal a esta base.

Las intervenciones de Víctor Bonetarbolí eran acertadas, pero la memoria le fallaba y la dicción a veces era un poco imprecisa, restando interés a una selección de poemas muy interesante.

En definitiva, un aprobado con nota para Martí, que hace tiempo que demuestra ser uno de los mejores críticos musicales de la ciudad condal, y también desde aquel día, uno de los menos frustrados.

Arecio Smith

(fotografies de Borja Farré)

Crítica del concert del Joan Ventosa

Joan Ventosa & Hackleberry Finn

Joan Ventosa: piano i baix

Dani Ventosa: piano i veu

Artem Zhuliev: saxo tenor

Blas Picón: bateria

Divendres 27 de maig. Robadors 23 (Barcelona).

La iniciativa que proposa el cicle “I es fan dir crítics!” em sembla una pràctica sana i divertida. Una pirueta que sota l’aspecte d’un joc innocent, pot fer pensar a més d’un en el fet d’escriure i fer música. Després de passar per damunt del tòpic que el crític sovint és un músic frustrat, podem descobrir que les motivacions de crítics musicals i músics no són tan diferents. Al cap i a la fi, estem parlant d’amor a la música. Els uns ho fan sovint com a degustadors, com a sommeliers, com a sibarites, i els altres ho fan com a cuiners o viticultors. Es necessari que existeixin els sommeliers? Es necessari que hi hagi uns “entesos” que orientin a altra gent de quins vins valen la pena de tastar o no? Per un cantó, en un moment de fragmentació total del mercat discogràfic, i enmig d’una ameba músic-digital, més que mai està bé que hi hagi gent que estableixi criteris o et dugui de la mà a conèixer noves propostes. Per altra banda, cada un de nosaltres s’ha convertit en un explorador en una selva binària, en un buscador de tresors musicals entre blogs i botigues virtuals. S’ha de replantejar el paper del crític musical? Hem de recuperar el paper del cronista de la vella escola tipus Sebastià Gasch? És un debat que al final del cicle podríem tenir músics i crítics, cervesa en mà, per intercanviar impressions!

El que vaig tenir el plaer de veure al petit i entranyable Robadors 23, fa unes setmanes, va ser un acte d’amor. Sí, un acte d’amor a la música, al blues i els seus derivats. Quatre persones amb uns backgrounds molt diferents. Pare i fill; Joan Ventosa i Dani Ventosa: un incansable crític i documentalista del panorama de la música afroamericana a Catalunya; i l’altre, un jove actor que es deixa lligar pels tentacles del blues, que escolta des què era al ventre de la seva mare. Els dos poden o han pogut ser músics professionals i la vida els ha dut a combinar-ho amb altres disciplines. Els acompanyaren Blas Picón, un dels músics de blues més actius de la nostre ciutat, que bufa l’harmònica amb gust i criteri i que té un dels millors shuffles a la bateria per aquestes contrades. I Artem Zhuliev, un saxofonista provinent del jazz, amb un so portentós i un fraseig dolç i sofisticat.

Ganes i actitud van suplir les mancances tècniques d’en Joan, que va començar el concert a piano sol (kamikaze!) i després va agafar el baix. Tot seguit, ja amb en Dani com a mestre de cerimònies, el quartet va fer un repertori atrevit, sense complexos. Basculant entre el blues de Chicago i el rhythm’n’blues de Nova Orleans. Aquesta segona va sonar més fresca i original; la veritat es que no és fàcil escoltar en clubs d’aquesta ciutat grups tocant temes de Fats Domino o clàssics de Leiber i Stoller, i això es va agrair. El pols d’en Blas i el fraseig de l’Artem aportaven la seguretat que a vegades els faltava als Ventosa. Tot i així, va ser una sessió divertida, entranyable i que va complir, de totes totes, amb les expectatives del públic assistent.

Dani Nel·lo

(fotografies de José Luis Martín i Olga Ábalos)

Crítica del concert de la Marta Salicrú

Marta Salicrú i Evripidis Sabatis

Divendres 29 d'abril

Robadors 23

Aforament complet

Robadors és d’aquells carrers petits que en la cartografia personal de la ciutat he descobert que tan aviat canvien de lloc com apareixen amb brúixola ben adreçada. Divendres nit, em perdo Raval endins i arribo tard. M’esperen i esbufego i mato l’ipod al mateix temps d’empènyer la porta. Els músics i els crítics sempre haurien de ser puntuals; però com que avui tots som mescla, estirarem la llicència.

Petons i a la sala del fons de Robadors 23 totes les cadires plenes. El públic espera ansiós una nit més del cicle simpàtic on els papers s’inverteixen. La Marta Salicrú, es presenta. Ella escriu a diari, des de fa anys, cròniques i punts de vista –i oïda- però avui salta el marge i es planta dalt l’escenari amb una seguretat admirable. No ho fa sola, l’acompanya l’Evripidis Sabatis, un parell de micròfons que a mida que avancen els minuts guanyaran força i les tecles brillants d’un piano nou.

Repertori de versions perquè la Marta no composa però és melòmana fins la medul·la i gaudeix d’un criteri nodrit i avantatjat. Sabia, ja abans d’entrar en circumstància que la tria de cançons escollides seria impecable; quan t’has fet gran a ritme de gustos musicals similars, tot encaixa i res pot decebre.

‘Te esperaré’ de Pic Nic dóna el tret de sortida a mode d’introducció senzilla, tímida i neta. La Marta, avui starlette amb vestit d’escates de sirena, sense adonar-se’n, comença a perfilar somriures a totes les cares que l’acompanyem atentes.

Amb veu fina i afinada, a estones nena que canta a una coral i a voltes lírica soprano aguda, el passeig segueix amb la sempre tendra ‘Baby’ d’Os Mutantes. I sona com un bressolada càlida i aquí ja no importa l’on, ni el quan, sinó només que ens sentim a gust. La coveta del fons d’aquest bar es torna peixera i si teníem la sirena, l’Evripidis és un tauró esmolat i pianista virtuós. La bombolla espetega amb ‘Your woman’ de White Town -assimilada per Cats on fire- i interactuen els cors i la veu envolvent i cavernosa de l’Evripidis amb les delicades harmonies vocals de la Marta casen i s’amotllen i guanyen intensitat en els moments dramàtics. La Marta interpreta les lletres i amb teatralitat mou el serrell i les espatlles com les cantants del gènere 60s i twee que ens agraden. Primer moment àlgid de la nit i entra després ‘Como un aviador’ d’aquell meravellós Un soplo en el corazón. No calen bases electròniques, ni sintetitzadors, perquè les cançons de Family són tan melòdiques i poètiques que en versió crua i despullada de piano i veu té afecte de bàlsam. També la versió ‘All of a tremble’ de St. Christopher, perquè no podia faltar l’empremta Sarah Records al repertori, ni l’elegant ‘Some velvet morning’ que amb duet corprenedor la Marta i l’Evripidis emulen la Nancy Sinatra i en Lee Hazlewood, Estilosa, enigmàtica i solemne. Ni les Shangri-La’s i una ‘Remember (walkin’ in the sand) suggerent i evocadora.

Com que una crítica signada mai pot ser objectiva, no negaré que se m’escapa un sospir quan la Marta anuncia ‘The look of love’ d’en Burt Bacharach. Captivadora, pregona, una cançó que anestesia i trasbalsa alhora i el risc s’instal·la i guanya terreny amb ‘Hounds of love’. Curiosament, cada cançó que la Marta titlla de difícil –i, certament, el registre i les estructures de la Kate Bush ho són- la resolen amb grata sorpresa. I simpatia (la Marta es descalça amb el vers ‘take your shoes off’ i de sobte, la comoditat i la lleugeresa són properes). Se m’han guanyat del tot, però falta en Neil Hannon i el romanticisme tràgic d’‘Our mutual friend’ i toca esbalotar-nos però la versió que en fan és xic serena. Amb ‘Nothing to be done’ dels Pastels i una excel·lent i frenètica versió d’’Elisa’ de monsieur Gainsbourg (l’única en francès del repertori) l’emoció deixa de ser continguda i els aplaudiments són més que merescuts. Familiars, amics, coneguts, algun espontani i el tronat de torn, tots en aquest moment compartim un mateix sentiment de satisfacció, placidesa i gratitud.

La vetllada acaba bonica amb l’esbojarrada i cabaretera ‘You think you are a man’ dels Vaselines. Crits orgàsmics sense pudor inclosos i una alta dosi de bon humor. El debut arriba al clímax. Com deia el savi, un bon final sempre ha de ser èpic… I dolç! afegiria jo. M’auto-regalo un còctel de rom, coco, nou moscada i pinya després d’aquesta encisadora estrena.

Mireia Madroñero

(fotografies d'Aleix Cabau)

El concert del Ferran Esteve... i alguna cosa més

FERRAN ESTEVE

Ferran Esteve (baix), Miguel Fernández (saxo), Joan Díaz (piano) i Oriol Roca (bateria).

Divendres 25 de març. Robadors 23 (BCN). 20:30 h. 1/3 d’entrada.

El passat divendres, 25 de març vaig anar a escoltar un concert bastant insòlit al bar amb actuacions musicals Robadors 23, un local amagat al carrer de mateix nom, enmig del Raval, on es pot escoltar música amb propostes més avançades i arriscades que a d’altres clubs mes tradicionals; amb músics com Joe Smith, Juan Pablo Balcázar, Pintxo Villar o el recentment malaurat Bruce Arkin. En aquesta ocasió, el Ferran Esteve, un crític de jazz, havia muntat un quartet tocant el baix elèctric, amb el Miguel Fernández, al saxo tenor, el Joan Díaz, al piano i melòdica, i l'Oriol Roca a la bateria.

El concert va ser bastant free, basat en quatre petites cèl·lules o motius melòdics del Ferran Esteve, en diferents compassos, fins i tot d'amalgama en 5/4 i 7/4. Aquests "ostinatos" o "vamps", van servir de punt de partida per deixar anar la imaginació i desenvolupar una bona improvisació col·lectiva. El concert es va dividir de forma espontània en una suite de 30 minuts i una segona suite de 20 minuts. Em va agradar especialment l'ús que feia el Joan Díaz de la melòdica, com si fos una mena de teclats a l’estil Zawinul, tocant acords a vegades, o estructures quartals, complementant d’aquest mode el piano o el saxo. L'Oriol Roca va demostrar molt bon gust i ofici, i crec que se sentirà parlar més d'aquest bateria, encara poc reconegut malgrat el seu alt nivell i interès artístic. Miguel Fernández, saxofonista de Pamplona, també té un discurs ferm i interessant amb el seu instrument. El pitjor del concert va ser el piano, un instrument vell del qual cap pianista podria treure matisos o dinàmiques, i que crec que ni fa cent anys era bo, i que ja hauria d’haver passat fa temps a formar part d'alguna foguera de Sant Joan. Espero que el canviïn algun dia.
En quant a l'inspirador del projecte, el Ferran Esteve, a qui felicito per la concepció del grup, no puc deixar de comentar que el volum del seu amplificador estava una mica baix i costava una mica escoltar el que tocava. De totes maneres, apuntava bones maneres amb la seva elecció de notes i ritme.

Fins aquí doncs la crítica del concert, un document de cultura. Però com deia el Walter Benjamin, tot document de cultura és alhora també un document de barbàrie, i no puc deixar de comentar que aquesta última es va plasmar en el post(des)concert, on un servidor, que aquí us escriu, es va dedicar a fer de músic de carrer a l'Avinguda del Paral·lel, a les quatre de la matinada, mentre els demés companys del concert demanaven diners a la gent que passava, a canvi de tocar-los-hi alguna melodia coneguda amb la melòdica del Joan. Es va poder "gaudir" de boniques melodies de l'Astor Piazzolla, el George Michael, el Richard Clayderman, J. S. Bach, ABBA, Lady Gaga, Los pajaritos, de María Jesús y Su Acordeón, etc. Els efectes desinhibidors de l'alcohol tenen conseqüències molt temibles a vegades...

Albert Bover

Pianista i músic de jazz

Crítica de Fantasmes!

FANTASMES

Versions de Daniel Johnston adaptades al català

Robadors 23

25/02/11

Passejo pel carrer Robadors del Raval de Barcelona i entre piropos de putes de diverses procedències i perfils estètics m’en vaig a fer de crític a un concert de crítics que faran de músics versionant cançons d’un cantautor esquizofrènic ianqui adaptades al català. Podria ser una bona intro.

El local és petit i acollidor i disposa d’una bona oferta de crestes i “pintxos” artesanals a bon preu. M’envolten unes parets plenes d’història i curtides de fer ressonar les notes d’una col.lecció de nits mítiques de jazz. Al fons de la sala, tres crítics musicals, vestits per l’ocasió, despleguen contents una sèrie d’instruments i pedals d’efectes per tot arreu on poden del petit escenari, orgullosos de tenir ocasió de lluïr aquest tipus de joguines que els músics i melòmans sovint acumulem malaltissament.

Bromes: “tu ets el crític que ens deixarà a caldo?” “ui, tindràs la oportunitat de venjar-te de tots els crítics alhora”.

Malauradament no vaig poder.

La sala s’anava omplint fins a la bandera mentre Jordi Nopca (veu,casio, pandareta), Albert Girons (guitarra acústica, mandolina i piano-amb-la-tapadora-posada) i Dimas Rodríguez (guitarra elèctrica, lapsteel i molts pedals d’efectes) abandonaven la pell de crític musical per convertir-se en músics somrients i sospitosament segurs d’ells mateixos. Sí és cert que n’Albert i en Dimas de músics amateurs no en tenen res, ho delaten les seves activitats a Amb l’Aigua al Coll (Albert) i La Banda Municipal del Polo Norte (Dimas), la seva àmplia i bona col.lecció d’aparells i la tècnica que estaven a punt de desplegar.

Comença el concert. Albert i Dimas es coordinen amb una rítmica roda d’acords i Nopca comença a llegir una col.lecció de frases lapidàries extretes de diverses crítiques escrites pels membres del grup “. El públic riu, això pinta bé.

Ara comença el concert de debò. “Apallissa el gos” és la primera adaptació de Daniel Johnston, però això ja ens és igual, la proposta que tenim davant entreté per sí sola, per molt que l’espectador desconegui l’existència de l’autor original. A partir d’aquí cada cançó tindrà un ritme i un color diferent, canvis d’instruments i una posada en escena que sembla totalment estudiada per la seva capacitat de mantenir l’espectador atent i somrient.

Era molt important tenir una base musical sòlida i fiable perquè Jordi Nopca fés la seva espactacular metamorfosi per convertir-se en un excèntric comunicador capaç de fer curt un concert d’una hora, de robar totalment el protagonisme a l’autor de les cançons i d’entonar amb una seguretat i naturalitat envejable per a molts cantants. Nopca s’havia convertit en un personatge d’“enfant terrible” guapo, entre ingenu-trapella i afeminat, carregat d’ironia fins a les celles, capaç d’exprémer i projectar fins a la última gota tota la ingenuitat i la simpatia latent en els paissatges del repertori de Johnston.

No sé si és que el fet de ser crític musical els ha permès prendre moltes notes mentals sobre el que funciona a l’escenari o el que no o si aquest tipus de talents són innats, no ho sé, però el cas és que el crític Jordi Nopca va fer en el seu tercer concert el que molts músics poden perseguir durant tota la seva carrera.

“Que cabrón” suposo que podria ser una bona conclusió.

Pol Fuentes (fotografies de Pol Fuentes).