UNA CRÍTICA DE L’ESPECTACLE 3021 D’ALBERT GIRONS

“ERNEST.- But is Criticism really a creative art?

GILBERT.- Why should it not be? It works with materials, and puts them into a form that is at once new and delightful. What more can one say of poetry?”

Oscar Wilde (The Critic as Artist, 1890)

Les coses mai són el que semblen, ni el crític és artista, ni l’artista crític. Si de cas, ressenyador de butxaca (segons diu ell mateix). Tampoc som a l’any 3021, però per una estona ens hi van portar als pocs intrèpids que ens vam acostar al carrer Robadors 23, bressol del jazz local o local del jazz bressol. Les coses mai són el que semblen.

I és una llàstima, ja que l’Albert Girons es va vestir per a l’ocasió i ens va preparar un espectacle enginyós, on van sonar cançons dels diferents projectes que lidera. Us ho vàreu perdre. Tot començava amb el clàssic retard que tenen les comunicacions amb l’espai exterior i amb un full explicatiu on es plantejava un hipòtetic futur, després de Google, en el qual la població es troba dispersada en diferents planetes, es comunica telepàticament, s’autofecunda i no intercanvia opinions per no generar conflictes. Tot molt Brave New World, fins que apareix un humanoide del passat que ho remou tot, ell. D’aquesta manera, ens preparava pel que havia de venir, però tot i així ens va sorprendre, va sonar un playback al més pur estil sci-fi i baixant per les escales amb parsimònia, va aparèixer l’Albert amb vestit de núvia i parlant-nos telepàticament. Encara que sembli mentida, així va ser. Només obria la boca per cantar, la resta amb la ment. Van sonar cançons de Lasentina (amb el fantàstic Falconades acabat de treure del forn), d’Albert amb l’aigua al coll, alguna d’inèdita i músiques fetes per a cinema i publicitat sota la marca Watch the sound. Guitarra i veu, blues del futur, pop negre amb reverbs cavernícoles, històries animals i derivats del petroli amb ànima. Amb les cançons d’Albert amb l’aigua al coll va aparèixer, també del futur o del passat segons com ho mirem, la polifacètica Tanit Plana (fotògrafa, ideòloga i percussionista), òbviament també vestida de blanc. La imatge dels dos a l’escenari costa d’oblidar. Ja ho diu ella, la Tanit, que encara que costi de creure, avui dia continua sent provocador vestir-se de núvia. Final de festa, convit, concert, sessió extrasensorial o viatge en el temps on el llavors duet es va posar més electro i ballable.

3021 va ser una intel·ligent invitació a acostar-se a l’univers Girons en totes les seves vessants. Arqueologia sonora per reinventar-se i treure suc d’un format auster i, a priori, compromès. Fantàstica (mai més ben dit) manera.

Al sortir, una noia lleugera de roba em va convidar a dormir amb ella. Les coses mai són el que semblen.

Miquel Sospedra

(Fotografies de Ferran Climent)