lunes, 27 de junio de 2011

Crítica del concert del Joan Ventosa

Joan Ventosa & Hackleberry Finn

Joan Ventosa: piano i baix

Dani Ventosa: piano i veu

Artem Zhuliev: saxo tenor

Blas Picón: bateria

Divendres 27 de maig. Robadors 23 (Barcelona).


La iniciativa que proposa el cicle “I es fan dir crítics!” em sembla una pràctica sana i divertida. Una pirueta que sota l’aspecte d’un joc innocent, pot fer pensar a més d’un en el fet d’escriure i fer música. Després de passar per damunt del tòpic que el crític sovint és un músic frustrat, podem descobrir que les motivacions de crítics musicals i músics no són tan diferents. Al cap i a la fi, estem parlant d’amor a la música. Els uns ho fan sovint com a degustadors, com a sommeliers, com a sibarites, i els altres ho fan com a cuiners o viticultors. Es necessari que existeixin els sommeliers? Es necessari que hi hagi uns “entesos” que orientin a altra gent de quins vins valen la pena de tastar o no? Per un cantó, en un moment de fragmentació total del mercat discogràfic, i enmig d’una ameba músic-digital, més que mai està bé que hi hagi gent que estableixi criteris o et dugui de la mà a conèixer noves propostes. Per altra banda, cada un de nosaltres s’ha convertit en un explorador en una selva binària, en un buscador de tresors musicals entre blogs i botigues virtuals. S’ha de replantejar el paper del crític musical? Hem de recuperar el paper del cronista de la vella escola tipus Sebastià Gasch? És un debat que al final del cicle podríem tenir músics i crítics, cervesa en mà, per intercanviar impressions!



El que vaig tenir el plaer de veure al petit i entranyable Robadors 23, fa unes setmanes, va ser un acte d’amor. Sí, un acte d’amor a la música, al blues i els seus derivats. Quatre persones amb uns backgrounds molt diferents. Pare i fill; Joan Ventosa i Dani Ventosa: un incansable crític i documentalista del panorama de la música afroamericana a Catalunya; i l’altre, un jove actor que es deixa lligar pels tentacles del blues, que escolta des què era al ventre de la seva mare. Els dos poden o han pogut ser músics professionals i la vida els ha dut a combinar-ho amb altres disciplines. Els acompanyaren Blas Picón, un dels músics de blues més actius de la nostre ciutat, que bufa l’harmònica amb gust i criteri i que té un dels millors shuffles a la bateria per aquestes contrades. I Artem Zhuliev, un saxofonista provinent del jazz, amb un so portentós i un fraseig dolç i sofisticat.



Ganes i actitud van suplir les mancances tècniques d’en Joan, que va començar el concert a piano sol (kamikaze!) i després va agafar el baix. Tot seguit, ja amb en Dani com a mestre de cerimònies, el quartet va fer un repertori atrevit, sense complexos. Basculant entre el blues de Chicago i el rhythm’n’blues de Nova Orleans. Aquesta segona va sonar més fresca i original; la veritat es que no és fàcil escoltar en clubs d’aquesta ciutat grups tocant temes de Fats Domino o clàssics de Leiber i Stoller, i això es va agrair. El pols d’en Blas i el fraseig de l’Artem aportaven la seguretat que a vegades els faltava als Ventosa. Tot i així, va ser una sessió divertida, entranyable i que va complir, de totes totes, amb les expectatives del públic assistent.
Dani Nel·lo
(fotografies de José Luis Martín i Olga Ábalos)

1 comentario:

  1. El millor per la música és que hagin meyns crítics i més comentaristes. Més guies i menys profetes.
    José Luis Martín

    ResponderEliminar