Olga Àbalos, saxo
Agustí Fernández, piano
Javi García, contrabaix
Arnau Salas, bateria
31 de març, 20.45h
Mitja entrada
Robadors 23 va acollir per segona vegada una nova edició del cicle “I es fan dir crítics”, el divertimento ideat pel traductor/periodista -i ara també dinamitzador cultural- Ferran Esteve. Una vegada més, aquest esdeveniment va congregar un nombre important d'amics i curiosos al local del Raval de Barcelona, impacients per escoltar l'experiment musical -aquesta vegada sota la direcció de la crític/saxofonista i també agitadora cultural Olga Ábalos.
El grup l'integraven tres músics provinents del rock, l'indie, el post-rock, el sorollisme... Olga Ábalos al saxo alto, Javier García al contrabaix i Arnau Sala a la bateria. Un quart músic configurava aquest quartet insòlit, un dels més grans ambaixadors de la música improvisada al nostre país, el pianista Agustí Fernández. Amb aquest line up era difícil anticipar què acabaria passant dalt l'escenari una vegada els músics es posessin a tocar.
Després d'una petita introducció al concert a càrrec del mestre de cerimònies, els músics van començar a tocar i ho van fer versionant una peça de la pianista i compositora Alice Coltrane -Journey in Satchidananda. Recordo la meva sorpresa al sentir el seu nom (moments abans l'Olga Ábalos havia “justificat” l'el.lecció d'aquesta compositora a través d'un discurs breu i distès reivindicant la presència de les dones al jazz, més o menys...). Rarament algú s'atraveix a versionar Alice Coltrane, i per a mí era doncs una molt bona notícia i motiu d'alegria.
No va ser només un acte de valentia; el groove amb un punt McCoy d'Agustí Fernández (mai abans l'havia sentit en aquest registre) es va anar instal.lant mica en mica, convergint cada vegada més amb el ritme trencat i orgànic de les mans i peus d'Arnau Sala i una línia de baix hipnòtica de Javier García que et transportava a l'època en que fou gravada la versió original. Amb tots aquests elements ja en procés d'ebullició, el saxo d'Olga Ábalos va entrar en joc de la manera com ho fan els grans, sense pressa. Vam poder descobrir finalment el sò del quartet que ens acompanyaria durant la següent hora de concert.
La segona peça del concert era una improvisació en forma del “joc de les cadires”. Es van anar succeint duets entre els músics, i en el moment en el que un tercer entrava a tocar, un dels altres dos s'havia de retirar. En aquest tema Agustí Fernández, sense voler-ho, va deixar clar per què està considerat per a molta gent un dels millors improvisadors que hi ha a Europa. La seva rel.lació amb l'instrument va més enllà de la del pianista corrent. De fet, més d'un s'hagués espantat al veure quina mena de tracte rebia l'atrotinat piano de Robadors. Mai abans havia sentit aquell piano vertical sonar com ho va fer aquella nit, semblava d'estar escoltant un Fazioli o un Steinway de gran cua.
La veterania de Fernández en aquest terreny es va fer palesa, però tots els altres músics van arriscar i van proposar idees en ocasions molt interessants, i en d'altres menys. Però d'això es tractava, com al joc de les cadires, només és un joc.
Al tercer tema, la cara dels músics expressava un aire més relaxat i això es podia apreciar en la música. Una nova versió d'Alice Coltrane -Something about John Coltrane- va servir per endinsar-nos una vegada més en una sonoritat antiga, amb un punt de nostàlgia per allò que ja no tornarà -però que gràcies a concerts com els d'aquella nit podem reviure. Les frases de la saxofonista eren cada vegada més extremes, així com el joc baterístic -més contundent i deconstruït-, i mentre el baixista reivindicava nota rera nota el seu paper de far enmig de la tempesta. Tots ells empesos per la inesgotable font d'idees d'Agustí Fernández, el grup estava funcionant i això despertava aleatòriament crits d'espontanis animant-los a no parar.
Coneixent l'Olga hi podia escoltar tots aquells músics ”rarets” que tant ens agraden als dos i que ella coneix tant bé. Mentre la sentia tocar pensava que em trobava davant una clara mostra d'amor i honestedat per allò que algú estima i respecta.
La tria de l'últim tema confirmava la meva impressió; es tracatava d'una peça -Turns- del grup Free Fall liderat pel saxofonista Ken Vandermark, qui ha visitat la ciutat de Barcelona en diverses ocasions gràcies a la feina i gestió (entre d'altres) de l'Olga Ábalos. Vaig entendre doncs aquesta tria com un homenatge a algú que no deixa mai indiferent. Coneixedor d'això, el quartet es va encaminar cap a la mascletà final. Els presents sabiem que s'acostava el fi de festa. En aquest últim suspir el grup va seguir tocant sense xarxes de seguretat, sense por, i un tenia la impressió que la complicitat que s'havia anat gestant entre els quatre músics no tenia fi. Qui sap si els podrem tornar a veure junts en una nova ocasió; jo no me la voldria perdre.
Oriol Roca -crític musical
(fotografies de Joan Cortés)
No hay comentarios:
Publicar un comentario