domingo, 8 de mayo de 2011

Crítica del concert de la Marta Salicrú

Marta Salicrú i Evripidis Sabatis
Divendres 29 d'abril
Robadors 23
Aforament complet

Robadors és d’aquells carrers petits que en la cartografia personal de la ciutat he descobert que tan aviat canvien de lloc com apareixen amb brúixola ben adreçada. Divendres nit, em perdo Raval endins i arribo tard. M’esperen i esbufego i mato l’ipod al mateix temps d’empènyer la porta. Els músics i els crítics sempre haurien de ser puntuals; però com que avui tots som mescla, estirarem la llicència.


Petons i a la sala del fons de Robadors 23 totes les cadires plenes. El públic espera ansiós una nit més del cicle simpàtic on els papers s’inverteixen. La Marta Salicrú, es presenta. Ella escriu a diari, des de fa anys, cròniques i punts de vista –i oïda- però avui salta el marge i es planta dalt l’escenari amb una seguretat admirable. No ho fa sola, l’acompanya l’Evripidis Sabatis, un parell de micròfons que a mida que avancen els minuts guanyaran força i les tecles brillants d’un piano nou.

Repertori de versions perquè la Marta no composa però és melòmana fins la medul·la i gaudeix d’un criteri nodrit i avantatjat. Sabia, ja abans d’entrar en circumstància que la tria de cançons escollides seria impecable; quan t’has fet gran a ritme de gustos musicals similars, tot encaixa i res pot decebre.

‘Te esperaré’ de Pic Nic dóna el tret de sortida a mode d’introducció senzilla, tímida i neta. La Marta, avui starlette amb vestit d’escates de sirena, sense adonar-se’n, comença a perfilar somriures a totes les cares que l’acompanyem atentes.

Amb veu fina i afinada, a estones nena que canta a una coral i a voltes lírica soprano aguda, el passeig segueix amb la sempre tendra ‘Baby’ d’Os Mutantes. I sona com un bressolada càlida i aquí ja no importa l’on, ni el quan, sinó només que ens sentim a gust. La coveta del fons d’aquest bar es torna peixera i si teníem la sirena, l’Evripidis és un tauró esmolat i pianista virtuós. La bombolla espetega amb ‘Your woman’ de White Town -assimilada per Cats on fire- i interactuen els cors i la veu envolvent i cavernosa de l’Evripidis amb les delicades harmonies vocals de la Marta casen i s’amotllen i guanyen intensitat en els moments dramàtics. La Marta interpreta les lletres i amb teatralitat mou el serrell i les espatlles com les cantants del gènere 60s i twee que ens agraden. Primer moment àlgid de la nit i entra després ‘Como un aviador’ d’aquell meravellós Un soplo en el corazón. No calen bases electròniques, ni sintetitzadors, perquè les cançons de Family són tan melòdiques i poètiques que en versió crua i despullada de piano i veu té afecte de bàlsam. També la versió ‘All of a tremble’ de St. Christopher, perquè no podia faltar l’empremta Sarah Records al repertori, ni l’elegant ‘Some velvet morning’ que amb duet corprenedor la Marta i l’Evripidis emulen la Nancy Sinatra i en Lee Hazlewood, Estilosa, enigmàtica i solemne. Ni les Shangri-La’s i una ‘Remember (walkin’ in the sand) suggerent i evocadora.
Com que una crítica signada mai pot ser objectiva, no negaré que se m’escapa un sospir quan la Marta anuncia ‘The look of love’ d’en Burt Bacharach. Captivadora, pregona, una cançó que anestesia i trasbalsa alhora i el risc s’instal·la i guanya terreny amb ‘Hounds of love’. Curiosament, cada cançó que la Marta titlla de difícil –i, certament, el registre i les estructures de la Kate Bush ho són- la resolen amb grata sorpresa. I simpatia (la Marta es descalça amb el vers ‘take your shoes off’ i de sobte, la comoditat i la lleugeresa són properes). Se m’han guanyat del tot, però falta en Neil Hannon i el romanticisme tràgic d’‘Our mutual friend’ i toca esbalotar-nos però la versió que en fan és xic serena. Amb ‘Nothing to be done’ dels Pastels i una excel·lent i frenètica versió d’’Elisa’ de monsieur Gainsbourg (l’única en francès del repertori) l’emoció deixa de ser continguda i els aplaudiments són més que merescuts. Familiars, amics, coneguts, algun espontani i el tronat de torn, tots en aquest moment compartim un mateix sentiment de satisfacció, placidesa i gratitud.

La vetllada acaba bonica amb l’esbojarrada i cabaretera ‘You think you are a man’ dels Vaselines. Crits orgàsmics sense pudor inclosos i una alta dosi de bon humor. El debut arriba al clímax. Com deia el savi, un bon final sempre ha de ser èpic… I dolç! afegiria jo. M’auto-regalo un còctel de rom, coco, nou moscada i pinya després d’aquesta encisadora estrena.

Mireia Madroñero

(fotografies d'Aleix Cabau)

2 comentarios:

  1. Hehehehehe quina crítica més generosa!

    ResponderEliminar
  2. Bravo per la cantant i la crítica (i viceversa)!

    ResponderEliminar